Va coincidir tot plegat -com sempre passa-: els inicis de la meva
formació com a escriptora, amb els dies que els indignats van acampar a
la Plaça Catalunya.
Un matí, després d'unes dues setmanes de
l'inici del moviment, van arribar-hi els Mossos d'Esquadra. Els acampats
es van despertar abans del que s'esperaven, a punt de ser rodejats per
un cordó policial que duraria fins ben bé les tres del migdia. Moltes
hores de tensió, de paciència per part de tothom, d'espera, de neguit,
que van acabar amb un intent fallit de desallotjament a base d'empentes i
cops.
Vaig viure-ho a la meva manera. Amb una certa
incredulitat, entomant l'impacte d'aquell estira i arronsa entre el
pacifisme i la violència, el sol pesant sobre el poble, l'elasticitat de
les hores que seguien tenint seixanta minuts, les arrels dels crits.
El
primer relat va ser necessari. Els altres simplement van seguir un
impuls, com una cinta de colors sortint de la màniga del mag. Cadascú va
viure-ho a la seva manera, fins i tot els qui no hi van parar atenció.
Se'm feia més evident a mesura que anava escrivint totes aquelles
ficcions provinents d'una realitat, que és la nostra. Vaig
escriure'n unes quantes possibles versions, totes imaginades malgrat
sorgíssin de persones reals.
Veure-ho publicat, després de
tres anys, és un altre impacte per a mi. Un cop més topa la literatura
amb aquell vint-i-set de maig. És emocionant haver editat els textos, i
també veure que hi ha qui hi aposta i qui ho recorda. I així aprofito
per agraïr a Espai Literari aquesta empenta, i a l'Arcadi Oliveres el seu pròleg.
Us convido a rellegir aquell dia, despertant la vostra pròpia manera de viure'l.
No hay comentarios:
Publicar un comentario